dijous, 19 de novembre del 2015

25 ANYS D'AGERMANAMENT AMB LA CATALUNYA NORD





El 17 de novembre del 1990 es va signar a Font Romeu un acord de col.laboració entre la neixent FCOC i el club Orientafond 66. Es compleixen doncs 25 anys d’aquest fet que segurament és desconegut per la immesa majoria del col.lectiu orientador actual, unes noces d’argent per l’orientació catalana molt més importants del que hom pot pensar.

Jo vaig tenir la sort de viure’l en directe i de poder portar-ho a terme juntament amb uns pocs companys. Tot va començar quan en Jean Michel Roumanie, tècnic i orientador del club francés, es va assabentar del petit grup d’orientadors catalans que havia nascut justament a la part “espanyola”, participant en algunes de les primeres competicions que es van fer a casa nostra. Com que d’experiència no en teniem però de ganes de fer coses totes i més, i veient a més el bon ambient d’aquell petit grup, en va parlar amb el Carles Lladó de poder col.laborar en les competicions i activitats  que es poguessin fer tant en territori francés com el català. En Carles va anar més lluny i proposà un agermanament, un acord a tots nivells que permetés una promoció i creixement conjunt d’aquest esport que llavors si era del tot minoritari. 

Les aventatges tant pel club francès com per la jove federació eren infinites. Els francesos estaven situats geogràficament en un extrem del seu estat, raó per la qual hi tenien un accès molt limitat a les competicions generals de tota França. Als catalans ens passava el mateix, tenint present a més que llavors el calendari era molt minso i les competicions estatals espanyoles es comptaven amb una ma i encara sobraven dits. Treballant plegats aconseguiem a més ampliar força el calendari conjunt, i poder participar molt més a prop de casa. Per últim, les organitzacions quedaven potenciades, tenint més participants i optimitzant l’esforç que llavors suposava muntar una prova d’orientació.
En el cas nostre hi havia a més un afegit: poder agafar experiencia i anar aprenent aspectes organitzatius que ens eren desconeguts. Els pocs anys encara de vida i l’isolament eren compensats per l’autoaprenentatge.

Tot això va canviar gràcies a aquest acord que en Carles, sempre adelantat a la seva época, va proposar i que com no podía ser d’una altra forma els francesos acceptaren encantats. Es signà a Font Romeu per part dels propis Carles i Jean Michel, i LLuis Basas, Francesc Mates, Jean François Robert i Gerard Haverland;  després de la signatura vam fer una petita competició als voltats de la Quillanne. A més del Club Orientafond, també inclogué altres petits clubs, el més conegut el Cote 66 de Perpignan. I aquest fou el punt de partida d’una col.laboració que perdurà durant força anys i que es va acabar simplement per la progressiva desaparició del club de Font Romeu.

Durant els següents anys, es realitzaren Copes Catalanes a ambdós costats de la frontera, éssent la competició domèstica la Lliga Catalana. Eren organitzades en igualtat de condicions tant per part francesa com catalana. Tanmateix, els competidors també participaven en igualtat de condicions; això volia dir que podía guanyar la Copa tant un federat FCOC com un francés del club de Font Romeu. El mateix plantejament es va adoptar pels Campionats de Catalunya que s’engegaren una mica després; van haver-hi Campionats de Catalunya al costat francés i Campions de Catalunya del club de Font Romeu (com a exemple, Fabien Viguier guanyà la Copa del 92, i Gilles Gorret feu doblet -Copa i Campionat de Catalunya- el 95 i 96). Això permeté una major competitivitat que es traduí en una primera progressió dels catalans, que van haver de pujar el seu nivel per posar-se a l’alçada dels francesos, molt més experimentats. Una bona companyona i una cordialitat que va ser perpetua encara va fer més maques aquelles trobades entre orientadors catalans i francesos.

Conseqüència de tot plegat va ser que el nivel tècnic dels catalans millorés de forma exponencial. El terme entrenament va començar amb els nostres companys francesos, que ens ensenyaren tècniques, tàctiques i estratègies, amb stages, sessions i exercicis al.lucinants que mai creguerem pogueren existir. Això feu que en pocs anys guanyessim de cop dècades respecte a molts altres col.lectius, i que es possessin les bases pel domini que durants molts anys l’orientació catalana ha tingut a nivel estatal.

El mateix passà en quan al tema organitzatiu. Les celebracions de Copa Catalana obligaven a una major exigència (com per exemple que els mapes havien de ser IOF) i per tant una major qualitat. Els francesos foren també els primers que ens ensenyarem a organitzar gran proves internacionals, com els 5 Dies; quan a Espanya la primera edició fou al 2009, a la Catalunya Nord un grup de catalans ja estiguerem en la organització, recolçant als nostres companys de Font Romeu, dels 12 Dies de Catalunya el 1993 i dels 5 Dies de Catalunya – Copa de les Regions d’Europa el 1995. Això feu en aquest camp guanyessim també de cop una enorme experiència, que ens permeté d’afrontar en els anys següents  grans events estatals i internacional amb una altíssima qualitat técnica.
                                        Agafant targes i recollint cintes, 12 Dies (etapa La Molina) 1993 
          
Per això comentava al principi de l’escrit que aquests 25 anys són molt més importants del que ens pensem a la historia de l’orientació a casa nostra, doncs ens permeteren un avenç extraordinari que ens posà al nivel de països de molta més edat i experiencia. Foren a més temps d’una orientació romàntica, on descobriem mil i un aspectes, on aprenguerem sense aturador quasi tot respecte aquest esport, on competiem pel goig de fer orientació, on els entrenos eren les mateixes competicions, i on nosaltres mateixos ens feiem moltes vegades els mapes per poder participar. Per això la recordó amb enorme satisfacció però també una gran nostalgia, especialment cada vegada que pujo a Font Romeu i recordo les curses amb el Jean Michel, els cordills amb les tarjetes de paper, els trofeus del país (formatge, taronjades, alguna medalla) i els paisatges majestuosos dels boscos cerdans, que és l’únic que, amb els seus corresponents mapes, allà continúen malgrat el pas del temps.
Els responsables del club francès van anar marxant, i finalment no hi quedà cap a Font Romeu. Això va ser cap al 2003-04, i des de llavors l’acord restà a l’oblit. No va ser derogat, ni es va trencar, ni va haver cap “mal rotllo”. Al contrari, tots els records i les vivencies són d’ajut i bona disposició, i de bones estones, els anys que estiguerem junts fins que els nostres companys foren a viure fora Font Romeu.
Ara, però, la cosa ha tornat a canviar. Nous orientadors com en Philippe Vergé, Christope Cullell o Jean Claude Cazals estan a Font Romeu i, com sabeu molt bé, han fundat el club Cerdanye Capcir Intentational Orientation (CCIO), i des de fa tres anys tornen a fer activitats d’orientació. El club està recolçat per uns quants companys  catalans, sent socis i ajudant, igual que fa anys ferem uns altres, a organitzar curses en aquells boscos tan especials.
                                           Organitzadors i participants del CCIO  als 2 Dies del 2015    
  
Sense saber-ho, aquest orientadors, que ni tan sols tenien coneixement d’aquest agermanament, han tornat a fer-ho funcionar; de fet, els propis membres del CCIO sabien de les antigues competicions però desconeixien l’acord signat.  Com que mai ha estat anulat, es pot tornar a reprendre. Algunes coses a nivel legislatiu han canviat (els clubs francesos no poden ser ara membres de la FCOC, com si ho van començar a fer en el 90), però redissenyant les linies mestres es podría fer plenament vigent (per exemple, acceptant com a club associat al club francés). Per altra part, no ha d’haver cap problema insalvable per fer Copes Catalanes i Campionats de Catalunya a Font Romeu o el Capcir, els companys francesos  han demostrat ser bons i seriosos  organitzadors;  i seria molt interessant que ells mateixos poguessin puntuar pels nostres rànkings; res que no es pugui solucionar amb imaginació i bona disposició com en aquells temps pioners.  Per altra part, la possibilitat de fer un gran event internacional de varies jornades que encara  tenim pendent com a FCOC (uns 5 Dies de Catalunya) adquireix més força que mai tenint com a coorganitzadors als CCIO, amb uns terrenys i mapes sens dubte de lo millor que podem trobar a Europa.
En les nostres mans està intensificar de nou les activitats i competicions amb la Catalunya Nord. Jo, a falta de la tradicional visita al setembre, continuaré recordant les jornades organitzatives de 15 hores, el “balisage” dels circuits encintats, el muntatge de les sortides, els cèrvols passant per aquí i allà, el col.locar les fites fàcils al bosc, l’anar amunt i avall de centenars d’orientadors de tota Europa i les estones compartides amb Jean Michel, Anne-Marie, Fabrice, Sylvain, Gilles, Vincianne, Yannick, Ricard, Jean-François i la resta de pioners que tant em van ensenyar.
Esquerra: després dels 12 dies, una mica de relax dels organitzadors. Dreta: en Jean Michel donant premis a en Carles Loré i un servidor, a una cursa de Copa a La Molina.


Ferran Santoyo Medina

Bibliografia:
10 Anys de l’orientació a Catalunya, Ferran Santoyo, FCOC, 1999,

Butlletins “Catalunya Orientació”




22 anys després de recollir tarjetes i cintes a La Molina, acabarem els relleus dels 2 Dies 2015 a Les Airelles.












Abans de la cursa, però, vam intentar treure la fita de la banya de la vaca però no va haver-hi manera...