El 17 de novembre del 1990 es va signar a Font Romeu un acord de
col.laboració entre la neixent FCOC i el club Orientafond 66. Es compleixen
doncs 25 anys d’aquest fet que segurament és desconegut per la immesa majoria
del col.lectiu orientador actual, unes noces d’argent per l’orientació catalana
molt més importants del que hom pot pensar.
Jo vaig tenir la sort de viure’l en directe i de poder portar-ho a terme
juntament amb uns pocs companys. Tot va començar quan en Jean Michel Roumanie,
tècnic i orientador del club francés, es va assabentar del petit grup
d’orientadors catalans que havia nascut justament a la part “espanyola”,
participant en algunes de les primeres competicions que es van fer a casa
nostra. Com que d’experiència no en teniem però de ganes de fer coses totes i
més, i veient a més el bon ambient d’aquell petit grup, en va parlar amb el
Carles Lladó de poder col.laborar en les competicions i activitats que es poguessin fer tant en territori francés
com el català. En Carles va anar més lluny i proposà un agermanament, un acord
a tots nivells que permetés una promoció i creixement conjunt d’aquest esport
que llavors si era del tot minoritari.
Les aventatges tant pel club francès com per la jove federació eren
infinites. Els francesos estaven situats geogràficament en un extrem del seu
estat, raó per la qual hi tenien un accès molt limitat a les competicions
generals de tota França. Als catalans ens passava el mateix, tenint present a
més que llavors el calendari era molt minso i les competicions estatals
espanyoles es comptaven amb una ma i encara sobraven dits. Treballant plegats
aconseguiem a més ampliar força el calendari conjunt, i poder participar molt
més a prop de casa. Per últim, les organitzacions quedaven potenciades, tenint
més participants i optimitzant l’esforç que llavors suposava muntar una prova
d’orientació.
En el cas nostre hi havia a més un afegit: poder agafar experiencia i anar
aprenent aspectes organitzatius que ens eren desconeguts. Els pocs anys encara
de vida i l’isolament eren compensats per l’autoaprenentatge.
Tot això va canviar gràcies a aquest acord que en Carles, sempre adelantat
a la seva época, va proposar i que com no podía ser d’una altra forma els
francesos acceptaren encantats. Es signà a Font Romeu per part dels propis
Carles i Jean Michel, i LLuis Basas, Francesc Mates, Jean François Robert i
Gerard Haverland; després de la
signatura vam fer una petita competició als voltats de la Quillanne. A més del
Club Orientafond, també inclogué altres petits clubs, el més conegut el Cote 66
de Perpignan. I aquest fou el punt de partida d’una col.laboració que perdurà
durant força anys i que es va acabar simplement per la progressiva desaparició
del club de Font Romeu.
Durant els següents anys, es realitzaren Copes Catalanes a ambdós costats
de la frontera, éssent la competició domèstica la Lliga Catalana. Eren
organitzades en igualtat de condicions tant per part francesa com catalana. Tanmateix,
els competidors també participaven en igualtat de condicions; això volia dir
que podía guanyar la Copa tant un federat FCOC com un francés del club de Font
Romeu. El mateix plantejament es va adoptar pels Campionats de Catalunya que
s’engegaren una mica després; van haver-hi Campionats de Catalunya al costat
francés i Campions de Catalunya del club de Font Romeu (com a exemple, Fabien
Viguier guanyà la Copa del 92, i Gilles Gorret feu doblet -Copa i Campionat de
Catalunya- el 95 i 96). Això permeté una major competitivitat que es traduí en
una primera progressió dels catalans, que van haver de pujar el seu nivel per
posar-se a l’alçada dels francesos, molt més experimentats. Una bona companyona
i una cordialitat que va ser perpetua encara va fer més maques aquelles
trobades entre orientadors catalans i francesos.
Conseqüència de tot plegat va ser que el nivel tècnic dels catalans
millorés de forma exponencial. El terme entrenament va començar amb els nostres
companys francesos, que ens ensenyaren tècniques, tàctiques i estratègies, amb
stages, sessions i exercicis al.lucinants que mai creguerem pogueren existir.
Això feu que en pocs anys guanyessim de cop dècades respecte a molts altres
col.lectius, i que es possessin les bases pel domini que durants molts anys
l’orientació catalana ha tingut a nivel estatal.
El mateix passà en quan al tema organitzatiu. Les celebracions de Copa
Catalana obligaven a una major exigència (com per exemple que els mapes havien
de ser IOF) i per tant una major qualitat. Els francesos foren també els
primers que ens ensenyarem a organitzar gran proves internacionals, com els 5
Dies; quan a Espanya la primera edició fou al 2009, a la Catalunya Nord un grup
de catalans ja estiguerem en la organització, recolçant als nostres companys de
Font Romeu, dels 12 Dies de Catalunya el 1993 i dels 5 Dies de Catalunya – Copa
de les Regions d’Europa el 1995. Això feu en aquest camp guanyessim també de
cop una enorme experiència, que ens permeté d’afrontar en els anys
següents grans events estatals i
internacional amb una altíssima qualitat técnica.
Agafant targes i recollint cintes, 12 Dies (etapa La Molina) 1993
Per això comentava al principi de l’escrit que aquests 25 anys són molt més
importants del que ens pensem a la historia de l’orientació a casa nostra, doncs
ens permeteren un avenç extraordinari que ens posà al nivel de països de molta
més edat i experiencia. Foren a més temps d’una orientació romàntica, on
descobriem mil i un aspectes, on aprenguerem sense aturador quasi tot respecte
aquest esport, on competiem pel goig de fer orientació, on els entrenos eren
les mateixes competicions, i on nosaltres mateixos ens feiem moltes vegades els
mapes per poder participar. Per això la recordó amb enorme satisfacció però
també una gran nostalgia, especialment cada vegada que pujo a Font Romeu i
recordo les curses amb el Jean Michel, els cordills amb les tarjetes de paper,
els trofeus del país (formatge, taronjades, alguna medalla) i els paisatges
majestuosos dels boscos cerdans, que és l’únic que, amb els seus corresponents mapes,
allà continúen malgrat el pas del temps.
Els responsables del club francès van anar marxant, i finalment no hi quedà
cap a Font Romeu. Això va ser cap al 2003-04, i des de llavors l’acord restà a
l’oblit. No va ser derogat, ni es va trencar, ni va haver cap “mal rotllo”. Al
contrari, tots els records i les vivencies són d’ajut i bona disposició, i de
bones estones, els anys que estiguerem junts fins que els nostres companys
foren a viure fora Font Romeu.
Ara, però, la cosa ha tornat a canviar. Nous orientadors com en Philippe
Vergé, Christope Cullell o Jean Claude Cazals estan a Font Romeu i, com sabeu
molt bé, han fundat el club Cerdanye Capcir Intentational Orientation (CCIO), i
des de fa tres anys tornen a fer activitats d’orientació. El club està recolçat
per uns quants companys catalans, sent
socis i ajudant, igual que fa anys ferem uns altres, a organitzar curses en
aquells boscos tan especials.
Organitzadors i participants del CCIO als 2 Dies del 2015
Sense saber-ho, aquest orientadors, que ni tan sols tenien coneixement
d’aquest agermanament, han tornat a fer-ho funcionar; de fet, els propis membres
del CCIO sabien de les antigues competicions però desconeixien l’acord signat. Com que mai ha estat anulat, es pot tornar a
reprendre. Algunes coses a nivel legislatiu han canviat (els clubs francesos no
poden ser ara membres de la FCOC, com si ho van començar a fer en el 90), però
redissenyant les linies mestres es podría fer plenament vigent (per exemple,
acceptant com a club associat al club francés). Per altra part, no ha d’haver
cap problema insalvable per fer Copes Catalanes i Campionats de Catalunya a
Font Romeu o el Capcir, els companys francesos
han demostrat ser bons i seriosos organitzadors;
i seria molt interessant que ells mateixos poguessin puntuar pels
nostres rànkings; res que no es pugui solucionar amb imaginació i bona
disposició com en aquells temps pioners.
Per altra part, la possibilitat de fer un gran event internacional de
varies jornades que encara tenim pendent
com a FCOC (uns 5 Dies de Catalunya) adquireix més força que mai tenint com a
coorganitzadors als CCIO, amb uns terrenys i mapes sens dubte de lo millor que
podem trobar a Europa.
En les nostres mans està intensificar de nou les activitats i competicions
amb la Catalunya Nord. Jo, a falta de la tradicional visita al setembre,
continuaré recordant les jornades organitzatives de 15 hores, el “balisage”
dels circuits encintats, el muntatge de les sortides, els cèrvols passant per
aquí i allà, el col.locar les fites fàcils al bosc, l’anar amunt i avall de
centenars d’orientadors de tota Europa i les estones compartides amb Jean
Michel, Anne-Marie, Fabrice, Sylvain, Gilles, Vincianne, Yannick, Ricard,
Jean-François i la resta de pioners que tant em van ensenyar.
Esquerra: després dels 12 dies, una mica de relax dels organitzadors. Dreta: en Jean Michel donant premis a en Carles Loré i un servidor, a una cursa de Copa a La Molina.
Ferran Santoyo Medina
Bibliografia:
10 Anys de l’orientació a Catalunya, Ferran Santoyo, FCOC, 1999,
Butlletins “Catalunya Orientació”
22 anys després de recollir tarjetes i cintes a La Molina, acabarem els relleus dels 2 Dies 2015 a Les Airelles.
Abans de la cursa, però, vam intentar treure la fita de la banya de la vaca però no va haver-hi manera...